Cas 4

Un altre cas que es va exposar a classe és el de la violència de gènere masculina.

Considero que és un bon cas a representar ja que el tema de la violència de gènere està molt tipificat en la dona, però no pas en els homes. És ben cert, que el grau proporcional és molt diferenciat, però hem d'obrir bé els ulls amb aquest tipus de dades i fer una reflexió al voltant de la mateixa, probablement, per el rol de l'home en la societat com a pare sustentador de la família, tenint en compte que aquests rol comencen a canviar, el fet de denunciar un maltractament per part de la dona fa que es s'esvaeixi el seu rol familiar i que accepti que ja no és el punt que sosté a la família, i acceptar-ho cap a la societat, amb tot el que pot comportar a la persona aquest fet, no és gens fàcil.

Respecte l'educador/a social, considero que haurà de donar els recursos necessaris per a què l'home es pugui plantejar el fet de denunciar a la seva dona i poder donar també d'aquesta manera, una nova i bona vida al nen.

Cas 3

Després d'haver vist el cas 3 puc extreure per una banda, la poca flexibilitat per part del professorat a ajustar i repensar els projectes curriculars ,aspecte que veiem en les aules constantment, molts cops hem pregunto, que a part de matemàtiques i llengua, que estudien els professors, per què encendre en el altre les ganes de saber, veiem diferents casos reals, crec que els nostres professors careixen del goig que l'altre obtingui aprenentatge i coneixements de valor per a la persona, no la deposició de continguts a la qual ens tenen acostumats.

Respecte a treure a les noies o no de la classe no ho tinc massa clar, en ocasions crec que afavoreix, d'altres ho empitjora, a vegades margines treien fora a joves de la classe, d'altre amb el mot inclusiu els hi "obligues" a tenir que seguir un ritme similar al mateix companys de la classe. Considero que per determinar aquests tipus de qüestions es tindria que tenir més en compte al jove i les seves circumstàncies, tracten cada cas de manera individual.

Finalment, em va agradar el que l'educadora social proposes el poder realitzar tallers alternatius per tal de captar a les noies per poder començar amb elles un nou rumb, pel que fa a la mediació considero que una mediació ben realitzada (la qual no sempre es segueixen tots els passos de la mateixa) seria adequada per poder arribar a acords.

Cas 2

El segon cas es tracta d'un cas sobre una noia menor, 16 anys, que està embarassada, els components eren Alba Rodriguez, Alba Vera, Cristina Gomez, Laura Real i Victor Dominguez.

Es tracta d'una noia de 16 anys que es queda embarassada, en un primer moment sent un embarass no desitjat, la seva parella es despreocupa totalment d'ella. La seva mare no vol que el tingui, i el seu pare decideix donar-li suport. Parla amb serveis socials, i aquests li diuen el tipus d'ajudes a les quals es podria acollir en el cas de que decideixi tenir l'infant.

Crec que l'opció que van decidir els companys, la Cláudia i l'Albert, van estar les acertades, parlar amb les parts implicades intentant arribar a un acord comú.
No obstant, considero, que en el cas que es decidís finalment de tirar endavant l'embaràs, hauria d'haver un seguiment per part de les treballadores socials un cop tingut l'infant, per tal d'assegurar una situació "estable" un cop nascut l'infant.

Casos

En el cas 1, la temàtica principal del conflicte és el bullying, els components del grup són la Claudia,Eli,Guim,Marina,Marc i Soraya.

En el cas1, vam veure com una nena era marginada a l'escola per alguns companys de classe i a casa els seus pares tampoc estaven massa per ella.Es va poder observar que la noia patia bullying per què a classe es reien de les seves ulleres, i la rebutjaven sempre.

Com a solució al cas, crec que des de l'escola es podria crear algun tipus de projecte de caire educatiu i cultural per tal de que es coneguessin tots molt més com a classe, tots poguéssim trobar interessos, i d'aquesta manera es poguessin conèixer més i en un espai no tant acadèmic. Considero que aquest fet, ajudaria a tots els membres de la classe i a la noia en particular, i la noia i el noi que la martiritzen, focalitzarien el seu punt d'atenció en la nova activitat, deixant de fer mal a la noia.

Personalment, l'opció de fer mediació la veig una bona manera de resoldre els problemes, encara que crec que abans s'hauria d'haver preguntat al noi i a la noia si volien fer-la, i en el cas que fos afirmatiu haver-li preguntat a la noia que patia el bullying. No obstant, no crec que la manera sigui fer una amonestació al noi i a la noia, tal i com es va presentar a classe,ja que no crec que serveixi de molt d'una banda, i per l'altra l'aprenentatge que faríem el noi i la noia de l'amonestació o bé seria ínfim o no existiria.

La cançó que defineix l'essència en l'educació social és...

La música, gran eina per fer connectar, emocionar, vibrar a cadascú de nosaltres.

Sóc una apassionada de la música per què aconsegueixo veure mons que desconeixia, canviar la meva mirada, perspectiva, sensacions corporals...

No puc escollir tant sols una cançó per definir l'educació social, ja que l'educació social som tots, la trobem a casa nostra, al supermercat, a la televisió i al congres dels diputats.
 L'educació social és tot i som tots, per això hi ha tantes cançons com sentiments que ens transmet l'educació social.

Encara que avui tinc ganes de compartir amb vosaltres aquesta cançó.

Espero que la gaudiu tant com jo.

Tots som fràgils en diverses situacions de la nostra vida, depenen del moment el qual estiguem passant, depenen de qui tinguem endavant i també ho som per deconstruir-nos i tornar-nos a construir i reiventar dia rere dia.

Com acompanyem en l'educació social? Quin són els moments i processos?

Estem en constant "acompanyament" en els processos de vida de les persones i ells de les nostres. El com és tant divers com a persones en el món, molts de nosaltres i de les persones que ens rodegen acompanyen processos que realment ni sabien que acompanyàvem, només potser perquè no li havíem posat el nom.

No m'agrada parlar d'acompanyament sinó de creixement, el creixement com a fi i no com a medi. Considero que tots ens acompanyem en els nostres cicles de vida i quan utilitzem la paraula d'acompanyar ens remetem en caires que denoten dificultats en l'altre, veiem a la persona de forma paternalista. No obstant, és una visió totalment personal i per aquest mateix motiu no parlaré de creixement si no d'acompayament respectant la pregunta.

Els moments i els processos que l'acompanyament comporta són principalment, l'humiltat cap a l'altre com a procés creador d'autonomía personal, l'objectivació en la persona que s'està acompayant, veient alhora els límits d'aquesta, respectar els tempos de cada persona, veure l'acompanyament com un tot on també formen part verbs com apreciar, recolzar, autoritzar... i deixar que ens acompanyin.

Respecte el llibre, el que més m'ha cridat l'atenció és de la importància que li dona, i que no li donem, de saber tancar els cicles d'acompanyament.Considero que es una tasca molt difícil per què al nostre dia a dia ja ens costa desprendre'ns d'aquells objectes per exemple, que tenim especial afecte, o ens costa més posar límits a algú que estimen que no pas a un desconegut. Doncs el mateix crec que passa amb dir " fins aviat " a algú. En com ens sentim quan els altres pensem que estem amb ells només per què és el nostre treball, i com ens ho treballem això personalment, quines reflexions apareixen i quines resolucions es descobreixen.

Fes un ( I + U ) x V = de la UTE

Necessitats de l'UTE

Accés a la cultura (5+5)x5=50

Crear espais no terapèutics (5+5)x5=50

Estancament en el procés; fan les mateixes coses o si més no casi iguals, tant els nous com els que porten anys (5+5)x5=50

Imposició de pautes,molt marcades, com a reducció d'autonomía (5+5)x5=50

Quina carta escriuries si tu fossis el Quique? Escriu-la i justifica la resposta

Hola Tania,

Sóc Laura, Educadora Social

Els teus pares han vingut a veure'm aquest matí i m'han explicat com es senten, ens diuen que els hi agradaria reprendre la relació amb tu, però no saben com fer-ho, el que si que m'han dit es que t'estimen i tenen moltes ganes de tornar a tenir una bona relació amb tu. Jo pel que he parlat amb els teus pares, estan disposats a posar tot de la seva part per què la relació millori.

M'agradaría poder parlar amb tu sobre la situació, sempre i quant tu vulguis.

Quan vulguis em dius alguna cosa, sobre que tal et sembla la idea i parlem, si no contestes, entendré que no tens ganes de parlar ara en aquests moments.

Moltes gràcies Tania per atendre'm.

De què depèn l'èxit o el fracàs d'una acció formativa? Quina relació té amb la pedagogia de la finitut? Com treballem els nostres errors, frustracions i fracassos?

Per parlar d'èxit o fracàs, paraules amb molta carrega definitòria, utilitzada constantment en el nostre vocabulari, hauríem de plantejar-nos primer, què signifiquen, per nosaltres, aquestes paraules.

Doncs bé, per mi l'èxit o el fracàs no són més que l'imaginari que es fa cada un, per què són paraules que per mi s'evaeixen en sí mateixes, ja que considero que en el nostre camí no trobem moments d'èxits o de fracàs si no que com bé diu Dewey, " el crecer no es algo que se completa en momentos aislados, es una dirección continua hacia el futuro " és per aquest motiu, que no m'agrada encasellar els processos en èxits o fracàs.

A efectes pràctics, la meva definició i el meu apropament a l'èxit o el fracàs en l'acció formativa esdevé en l'educador, si l'educador apropa i/o engega a encendre la flama del procés educatiu vital de la persona, jo parlaria d'èxit, si no ho aconsegueix, per mi podria ser per dos factors: o bé no ha arribat el moment  de la persona per tal d'encendre aquests procés interior i individual o bé que l'educador no ha sabut engegar-lo, en el cas que fos el segon cas, l'educador hauria fracassat. No obstant, no es pot regularitzar aquest pensament ja que mai sabrem si era o no el seu moment, per tant mai podríem culpabilitzar a l'educador d'aquest fet. És a dir posaríem la incertesa de quin dels dos factors ha fet que no s'engeges, però no la culpabilitat, moment en el qual l'educador hauria de revisar les seves pràctiques, en el cas que no ho faci regularment.

Crec que la pedagogia de la finitut té molt a veure amb l'esmentat, ja que si tu consideres la teva vida com a un procés d'aprenentatge, mai sentiràs el pes d'un " error" d'una " frustració " o " fracàs " doncs per què ho veuràs part del teu procés d'aprenentatge adonan-te que si no ha sigut era per què no havia de ser.

A mi m'agrada veure la " inmaduressa " de les persones o la meva pròpia com a una possibilitat de desenvolupament, per tant si sóc o les persones són immadures en alguns àmbits de la seva vida això significa que encara puc aprendre més, i per mi això és estar en el bon camí.

No obstant, sóc conscient de que reconèixer de la que vida es creixement em protegeix de la idealització de la infantessa, com a moment en el qual mai estàs desamparat i sempre hi algú que et guia.
M'agrada revisar el meu discurs i els dels altres per veure que amaguem al darrere i  que no som conscients, encara. :)

DAFO de la xerrada sobre l'Estat actual de l'Educació Social en Romania.

Desprès d'haver escoltat la xerrada de les dues professores Romaneses, es va demanar que cada grup fes un DAFO de l'estat actual de l'Educació Social a Romania.

El meu grup vem considerar el següent:

Debilitats: Hi ha un gran número de col·lectius no contemplats, i els que sí que hi estan molt d'ells estan desatesos.
Existència de grups minoritaris sense recursos econòmics, barrejant-los tots.

Amenaces: Aïllament d'una part de la societat.
Poca existència de polítiques socials, o si més no, desenvolupades i pensades per el gaudi d'aquelles persones que sí que les necessitarien.

Fortaleses: L'educació especial es gratuïta.
Gran número d'ayudes per poder estudiar.
Gran número de gent universitària.

Oportunitats: Caritat, com a possible desenvolupament de les polítiques socials.

Què és una necessitat educativa? Quines són les necessitats de la Sra. Maria? Quins instruments podem emprar per detectar-les?

Parlar de necessitats és parlar de persones, per tant el ventall de necessitats pot ser immens.

No obstant, s'emmarquen dins de; normatives, demandades, sentides, relatives i prospectives.

Fer una detecció de necessitats no crec que sigui una feina pas fàcil. Doncs bé,hem de partir que no tothom percebem la realitat de la mateixa manera, per tant el caire de la necessitat por ser molt diferent per uns o per altres, també hem de tenir en compte que depenent del tipus d'educador que tu siguis, probablement podràs veure unes necessitats o unes altres.

Es van nombrar dos principis fonamentals a classe per educar que són humilitat i paciència, per detectar necessitats ( i per moltes altres coses ) s'ha de ser més  humil i pacient, per què si no la persona es sentirà com es normal, que estàs més per cobrir el torn que et toca que no pas per les seves necessitats.

No hem de generalitza pensant que en un col·lectiu en concret el perfil de necessitats és el mateix per què no és així, per mi no es més que un etiquetatge fàcil produït per la necessitat de control cap als ciutadans i per autoconvèncer a les persones que són " d'aquesta manera " i no pas " d'una altre " per el seu context econòmic, social, familiar...

El cas de la senyora Maria és un clar exemple de la institucionalització de les institucions que arrossega a tot el personal de la mateixa institució i que arriba a traspassar el mur de la institució arribant als familiars, institucionalitzant també a aquests.

Els models que es poden utilitzar per detectar les necessitats formatives són normatiu i/o prescriptiu i el col·laboratiu i prticipatiu.

Com podem treballar la solitud de les persones? Reflexiona a partir de l’art i la xerrada del Jose Coomonte

El Jose Coomonte ens va parlar de tres termes bàsics pel que fa a la salut mental en adolescents, però jo crec que hem de partir que aquests termes són essencials en la nostra vida diària. Veure, Comprendre i Concloure

Veure, com a primer instància per fer-nos una idea general, comprendre com a moment de transitivitat entre el veure i concloure, i concloure com a moment de vincle social amb els altres.

Com a educadors/es socials, considero que hem de reflexionar sobre el Veure, Comprendre i Concloure del qual ens parla Lacan, però abans de la nostra pràctica educativa. És a dir, veure en quin llenguatge i de quin caire ens desenvolupen millor amb les nostres relacions socials, comprendre com a reflexió entre el que puc donar i com ho puc donar per fer-ho arribar, i concloure com a moment d'expansió dels nostre llenguatge amb pretensions educatives cap als altres.

Pel que fa al terme soledat, considero que no estem gens acostumats a trobar-nos amb nosaltres mateixos i per això ens genera patiment el fet de veuren's fisícament sense cap tipus d'acompanyament. Però és que mai ens plantegem la soledat com a una elecció personal, com a connexió entre el jo i el cosmos... Potser que també ens hauríem de començar a plantejar el per què.

La solitud de les persones crec que és un concepte poc tangible com per poder treballar-lo, és a dir, no crec que hi hagi una solució única i universal, si no diferents processos de vida els quals hem d'acompanyar escoltant els batecs de les emocions que es van generant.
També podem apreciar, que la solitud per altres comunitats no es cap cosa depriment com el que entenem nosaltres per solitud, si no com per exemple els monjos, com una forma d'iluminació espiritual.

Independentment de les nostres creences, hem de començar a veure la solitud, com un procés mal·leable, del qual podem aprendre grans coses per poder-les aplicar a la nostra vida diària.

El teatre de l’oprimit d’Augusto Boal en que ens afavoreix la nostra tasca educativa?

Crec que el teatre de l'oprimit és el teatre per antonomàsia adreçat a les persones amb les quals treballem els educadors/es socials que són els oprimits i oprimides.
Aquest teatre ens ajuda a obrir pas en la creació de possibles noves realitats, i sobretot de nous somnis, mitjançant petites ruptures d'opressió amb el sistema que cada persona crea en el transcurs de les seves vivències amb el teatre social.

Aquest tipus de teatre arriba alliberar a la persona de les seves pors, emocions, inquietuds, vergonyes, per obrir-se al món, donant i possant tots els sentits. Dona forma i retorna a l'èsser humà en el seu estat més pur i natural.

Com podem observar la realitat? de les 12 preguntes que hem fet, com podem percebre la realitat? i que ens diu la física quàntica al respecte?

Crec que la paraula observar no s'ha de confondre amb la paraula veure, per què són dos paraules totalment diferents però que constantment les utilitzem per intentar definir una mateixa cosa. Tothom pot veure el que està passant però no tothom sap observar el que està passant. Perquè faig aquesta diferència en els termes ? Doncs per què observar és aquell moment reflexiu on tu estàs deixant com tot el que està passant envaeixi els teus sentits i entri en el teu món interior, si això deixes que passi, aquesta observació serà de molta més qualitat que no pas si observem o bé amb la raó o bé amb els sentiments.
En canvi veure, és per fer-te una idea superficial del que està passant. Quan observem, cobrint una necessitat de pair la nostra motivació i interès per allò que està passant.

Aprendre a observar desenvolupa un creixement personal tant de manera conscient com inconscient, el darrer pas per desenvolupar el nostre creixement personal és ser totalment conscient de la nostra observació i sentir com aquesta observació genera moviments en el nostres processos mentals.

Considero que per poder cultivar la nostra observació hem de prendre una posició d'admiració i fascinació amb el nostre entorn, veure els fets, accions, pensaments, persones, animals... del món que ens envolta com una oportunitat d'observació. Fem meravellós, allò que observem detenidament, una idea, un dibuix, un objecte, i encara ho fem més fascinant quan en aquell moment sabem la seva història.

Personalment m'agrada molt observar, per què em relaxa però alhora em concentra en allò que estic observant, per tant considero que és molt important com a educadora social poder concentrar-te únicament amb tots els sentits en allò que estàs observant.

Pel que fa a com percebem la realitat, crec que cadascú percep la seva realitat, sempre d'una manera constant e igual, arribant a un pla totalment automatitzat, en canvi, considero que de tant en tant hem de revisar les nostres maneres de fer, i plantejar-nos noves maneres de fer i actuar davant d'una mateixa rutina, acció, per tal de començar a experimentar noves formes de veure la realitat. Aquests plantejaments puntuals ens ajudaran a poder re-observar més detenidament com realitzem la nostra vida fins el moment. Aquest fet ens crearà noves curiositats envers nosaltres mateixos i noves formes de crear la nostra realitat.
Es crearàn noves situacions d'observació, les quals les hem de deixar ingressar en nosaltres mitjançant les emocions, i sense perdre la vista la intuïció, ja que aquest sentit ens parlarà molt de les emocions que ens genera el que estem veient.

Per observar, hem de mirar el que volguem observar, des de tots els seus costats i punts de vista, per tal d'arribar a sentir que ens vol dir allò que estem observant, creant una realitat multisensorial. Encara que a vegades, hem d'arribar a observar-lo en diferents moments del dies, setmanes o mesos per veure si ho estàvem observant correctament, inclús més d'un cop en un mateix moment.

Fins i tot, observant, podem arribar a conèixer molt més a allò que tenim al davant que no pas mirant, ja que si observem amb tots els sentits, arribem a la veritat amb una veracitat molt més fiable que no pas mirant.

Per tant, la realitat que nosaltres observem, sempre és la mateixa, el que canvia és la nostra visió.
No obstant, parlem de realitat per poder apaciguar la nostra necessitat de buscaqueda de  la veritat, i per tant, de sentit.

Tot això té molt a veure amb la física quàntica, ja que aquesta és generadora de la nostra realitat, per tot el que he esmentat amb anterioritat.


" Querer es poder " : D

Com surts de la teva zona de confort a la zona d'aprenentatge ?

Crec que la resposta a la pregunta podria canviar inesgotablement depenen del moment en el que estàs.

Jo ara mateix surto de la meva zona de confort per aprendre quan m'exposso en el meu treball a fer espectacles. ¿Com surto ? Abans, doncs per què no em queda una altre que fer-lo, podria no fer-lo i anarme'n d'aquest treball és clar, però per això mateix com mica en mica ho veig més com un aprenentatge i no pas com una desaviniència , com cada més gràcies a aquests "obstacles " abans " possibilitats " ara cada vegada que ho faig dono un pas endavant, per què això sigui també zona de confort.

Estic realment orgullosa d'aquest fet, per què havia dit que no en 2 cops a la mateixa feina per la por a fer espectacles, fins que la tercera vegada em vaig plantar a la meva por i vaig començar a fer camí, fins arribar al punt que estic ara, el qual espero poder anar millorant fins poder DISFRUTAR del que abans era una por.

Des de quin paradigma dissenyo la didàctica de l'educació social ?

Considero que el meu paradigma és i ha sigut el presagi producte, el motiu pel qual s'arrela a records d'infància on m'agradava mirar els llibres que tenia que llegir el meu germà, cinc cursos més grans que jo, escoltar programes i tertúlies a la televisió d'interès actual...sempre m'ha agradat el coneixement i el meu desenvolupament intel·lectual en base el mateix.

Penso que el coneixements és un dels valors més preuats que ens ha donat la nostra Terra, per això intento cultivar-me dia rere dia, no tant sols a nivell inte3llectual, si no a nivell personal. Crec que l'obtenció de coneixements sense reflexions constants dels mateixos careixen de pes per si mateixos.

Per aquest enamorament al coneixement, estic enamorada de les persones i el món que m'envolta, trobo que en ells puc trobar les respostes que em sorgeixen rere dia sobre la meva identitat personal, professional, etc. M'agrada conèixer el altre i que em coneguin, d'aquesta coneixença es generen nous coneixements enriquidors per a qualsevol persona, del i amb el coneixent anem creant la nostra identitat.

Totes aquestes idees i sentiments que sento tan profunds considero que em fan seguir aquest paradigma ja que soc molt entusiasta i mal·leable ja que tot el que faig m'agrada fent-lo sentint el que estic fent, per què ho estic fent, donant-li el valor que cada cosa es mereix, i pel que fa a mal·leable ho soc per què considero que de saber ser flexible en les situacions, et quedes en un estat de prova i de coneixement que pot ser no és el teu conegut, però que per aquest mateix motiu aprens unes altres.

M'encanta estar amb mi i amb els altres en constant aprenentatge, creixent tots junts, cadascun al seu ritme, i sense condicionar massa en el judici dels altres, considero que a cadascú li arriba el seu moment d'alliberació cap al camí de la felicitat.

Mai caminaria sola, per què soc qui soc gràcies a totes les persones que han compartit somriures, mirades, llàgrimes, emocions, sentiments i paraules.
M'agrada pensar que tota la gent a qui conec s'emporta una mica de mi i jo una mica d'ell/a, pensar que som una barreja de tots nosaltres, fosos en un mateix material que ens uneix, l'amor.

Mapa Conceptual Didàctica

¿ Quina és la teva imatge de didàctica de l'educació social ?

Perquè sapigeu qui sóc ...

El primer que m'ha vingut al cap al pensar en una imatge didàctica de l'educació social ha sigut una comunitat d'aprenentatge plena de nens,tots treballant amb respecte, uns ajudant als altres. M'imagino una classe on es desenvolupen les diferents inteligències múltiples, i on tant professors com alumnats es senten comodes i van contents a l'escola.

Imagino que relaciono didàctica amb nens per què els cops que he escoltat parlar sobre  didàctica era sobre jocs didàctics.