De què depèn l'èxit o el fracàs d'una acció formativa? Quina relació té amb la pedagogia de la finitut? Com treballem els nostres errors, frustracions i fracassos?

Per parlar d'èxit o fracàs, paraules amb molta carrega definitòria, utilitzada constantment en el nostre vocabulari, hauríem de plantejar-nos primer, què signifiquen, per nosaltres, aquestes paraules.

Doncs bé, per mi l'èxit o el fracàs no són més que l'imaginari que es fa cada un, per què són paraules que per mi s'evaeixen en sí mateixes, ja que considero que en el nostre camí no trobem moments d'èxits o de fracàs si no que com bé diu Dewey, " el crecer no es algo que se completa en momentos aislados, es una dirección continua hacia el futuro " és per aquest motiu, que no m'agrada encasellar els processos en èxits o fracàs.

A efectes pràctics, la meva definició i el meu apropament a l'èxit o el fracàs en l'acció formativa esdevé en l'educador, si l'educador apropa i/o engega a encendre la flama del procés educatiu vital de la persona, jo parlaria d'èxit, si no ho aconsegueix, per mi podria ser per dos factors: o bé no ha arribat el moment  de la persona per tal d'encendre aquests procés interior i individual o bé que l'educador no ha sabut engegar-lo, en el cas que fos el segon cas, l'educador hauria fracassat. No obstant, no es pot regularitzar aquest pensament ja que mai sabrem si era o no el seu moment, per tant mai podríem culpabilitzar a l'educador d'aquest fet. És a dir posaríem la incertesa de quin dels dos factors ha fet que no s'engeges, però no la culpabilitat, moment en el qual l'educador hauria de revisar les seves pràctiques, en el cas que no ho faci regularment.

Crec que la pedagogia de la finitut té molt a veure amb l'esmentat, ja que si tu consideres la teva vida com a un procés d'aprenentatge, mai sentiràs el pes d'un " error" d'una " frustració " o " fracàs " doncs per què ho veuràs part del teu procés d'aprenentatge adonan-te que si no ha sigut era per què no havia de ser.

A mi m'agrada veure la " inmaduressa " de les persones o la meva pròpia com a una possibilitat de desenvolupament, per tant si sóc o les persones són immadures en alguns àmbits de la seva vida això significa que encara puc aprendre més, i per mi això és estar en el bon camí.

No obstant, sóc conscient de que reconèixer de la que vida es creixement em protegeix de la idealització de la infantessa, com a moment en el qual mai estàs desamparat i sempre hi algú que et guia.
M'agrada revisar el meu discurs i els dels altres per veure que amaguem al darrere i  que no som conscients, encara. :)