Estem en constant "acompanyament" en els processos de vida de les persones i ells de les nostres. El com és tant divers com a persones en el món, molts de nosaltres i de les persones que ens rodegen acompanyen processos que realment ni sabien que acompanyàvem, només potser perquè no li havíem posat el nom.
No m'agrada parlar d'acompanyament sinó de creixement, el creixement com a fi i no com a medi. Considero que tots ens acompanyem en els nostres cicles de vida i quan utilitzem la paraula d'acompanyar ens remetem en caires que denoten dificultats en l'altre, veiem a la persona de forma paternalista. No obstant, és una visió totalment personal i per aquest mateix motiu no parlaré de creixement si no d'acompayament respectant la pregunta.
Els moments i els processos que l'acompanyament comporta són principalment, l'humiltat cap a l'altre com a procés creador d'autonomía personal, l'objectivació en la persona que s'està acompayant, veient alhora els límits d'aquesta, respectar els tempos de cada persona, veure l'acompanyament com un tot on també formen part verbs com apreciar, recolzar, autoritzar... i deixar que ens acompanyin.
Respecte el llibre, el que més m'ha cridat l'atenció és de la importància que li dona, i que no li donem, de saber tancar els cicles d'acompanyament.Considero que es una tasca molt difícil per què al nostre dia a dia ja ens costa desprendre'ns d'aquells objectes per exemple, que tenim especial afecte, o ens costa més posar límits a algú que estimen que no pas a un desconegut. Doncs el mateix crec que passa amb dir " fins aviat " a algú. En com ens sentim quan els altres pensem que estem amb ells només per què és el nostre treball, i com ens ho treballem això personalment, quines reflexions apareixen i quines resolucions es descobreixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada